Soroll de blues

 

Vaig  baixar  pel marge a poc a poc i em vaig ficar al riu.L’aigua era freda i el llot em relliscava entre els dits del peu.Vaig caminar fins que l’aigua m’arribava a la cintura.LLavors vaig notar el corrent a sota, impacient. Era tant fort i encara no havia començat a  nedar.Vaig estirar un braç i em vaig aguantar-me fent força contra la corrent.  Em vaig impulsar tant lluny com vaig poguer.A la superficie l’aigua no era tant freda ni el corrent tant fort. Vaig nadar sense problemas , fen una lleuguera corba. De cop el corrent semblava un gos rabiós de color blanc que s’havia quedat entortolligat amb la Corretja a les meves cames. Tot va durar un deu minuts que van ser eterns. Era a principis de septiembre i l’estiu s’acabava, encara feia calor però l’aire era diferent, era un aire madur, espés, inflat, un flaire dolçsa de crepuscule daurat. I havia  una  matisada sinfonía de cants i de plomatges. Sempre m’ha agradat tenir sensacions, sumergit en una  magma de sensacions i volia  volar, volia desenganxae-me  d’aquest espès amuntegament humà.L’estiu  ens havia visitat, aquell estiu que  avança més enllà de les nostres vides amb els seu xiueigs sensual i podiem fruir  podía dir que era un estiu en to menor i un lleu oreig s’arrossega per l’emmerdiscada del riu . El mar era lluny..al mig dia la inevitable nuvolada del temps, unes gotes aïllades,pesants, sonores em cauen al damunt com  la catifa de records que omplia  amb un soroll de blues.

 

Vaje por el margen poco a poco y me meti en el rio.El agua estaba helada y el lodo me resbalo entre los dedos del pie.Camine hasta que el agua me llego a la cintura, entonces note la corriente debajo impaciente.Era tan fuerte y todabia no havia empezado a nadar, estire los brazos y me aguante haciendo fuerza contra la corriente.Y me impulse tant lejos como pude . En la superfície el agua no estaba tan helada ni la corriente era tan fuerte. Nade sin problemes haciendo una lijera curva.De golpe la corriente parecia un perro rabioso blanco que se hubiera liado con su correa entre mis piernas.Todo duro unos minutos que fueron eternos.Era a principios de Setiembre y el verano se termina. todabia hacia calor, pèro el aire era diferente, era un aire maduro, espeso, inchado un olor dulce de crepusculo Dorado y havia una matizada sinfonia de cantos y de plumajes. de aves Siempre me ha gustado tener sensaciones , sumergido en un magma de sensaciones y queria volar, volar y desengancharme de esta espesa maramunta humana.El verano nos havia visitado, aquel verano que avanzaba mas allà de nuestras vides con su voz bajita y sensual y podia disfrutar, podria decir que era un verano en to menor y un ligero  ruido se  recorre arrastrandose por el rio.El mar  estaba lejos. al medio dia la inevitable nuvolada del tiempo dejo caer unas gotes asilades , pesades sonoras que me mojaron. como la alfombra de recuerdos que me llenaba con un sonido del blues.

Escrit  que comparteixo de nou

Desitjar un record en el temps

La tarda queia, al camp van encendre fogates,  les flames  de les quals van alargar angoixosament les ombres. la llenya  crepitaba i la seva olor  enfilava records, com pedres d’un gran collar que ens ajupia amb el seu pes.  De la terra humida va alçar-se un vapor que cobria els peus i les figures  semblaven  flotar quan caminaven .

Acabava  d’escampar un ruixat   furios i ràpid   l’havia fet  el fred ,més pesant i visible.I  és trobava  sol amb una soletat de les que pesen endintre, d’aquelles que un vol  deixar sortir però no pot  i el pessigaven els desitjos  que sabia havia de guardar . No hi havia res a fer , per molt que tornés  enrere amb la memòria  a reconsiderar el perquè dels temors  d’estimar, fins i tot posant-se al lloc del qui havia estat particip. La llum violeta del sol el despullava i durant un momento es va quedar en silènci immobil ,solta el sol. I la ciutat per la que passeja  solitari  se n’amara con sí fos una esponja . La ciutat conté  com les línies d’una mà escrits a les cantonades dels carrers., a les reixes de les finestres en els passamans de les escales. I ell  pensa només en estimar sol,  volia estimar  el seu cor tenia històries que no  podía oblidar amb un lleuguer galop de l’ànima que no podía aturar ningú.  Tornaria a desitjar un record en el temps

 

 

La tarde caia, en el campo se encendieron hogueras, las llamas de las cuales fueron alargando  angustiosamente las sombras, la leña crepitaba y su olor aliniaba recuerdos, como piedras de un collar que se agacha con el peso.De la tierra humedecida se levanto un vapor que cubria los pies  y las figuras parecian flotar cuando andaban.

Terminaba de caer un aguacero furioso y rapido  que havia hecho que  el frio fuera más pesado y visible Y  se encontraba solo con una soledad, de las que pesan dentro, de aquelles que uno quiere dejar salir però no puede y se pellizcaban los deseos que sabia tenia que guardar.No tenia nada hacer por mucho que volviera atras, en la memoria a reconsiderar el porque de los temores de amar, aun poniendose en el lugar del que habia sido participe.La luz violeta del sol lo desnudo y durante un momento se quedo en silencio inmovil, bajo el sol.Y la Ciudad contiene como lineas de una mano escritas en las esquinas de las callles, en las rejas de las ventanes, en las barandillas de las escaleres historias. Y el pensava solo en amar, solo queria amar. Su corazón tenia historias que no podia olvidar con un ligero galope del alma que no podia parar nadie. Volveria a desear un recuerdo en el tiempo.

Recupero un poema de fa temps

El silènci de la nit
desvetlla les hores
en un espill d'aigues
el temps fa escales
en l'oblid
enigmatic el destí
insomne dança
invisible amb els teus llavis

El silencio de la noche
desvela las horas
en un espejo de aguas
el tiempo hace escalas
en el olvido
enigmatico el destino
imsomne baila
invisible con tus labios
Gemma Forés.
Drets reservats de l'autor.