domingo, 22 de febrero de 2015










Els remolins descabellats del vent.


Si em besava als llavis guanyaria mig camí I no perdria l’esperànça.Sí em besava als llavis M’haig d’aferrar fort  al fil d’aquesta certesa que em lliga ara als seus ulls, als seus llavis a la seva saliva .He de resistir una mica amb aquest filet de força que sí es trenca es desploma tota la tensió nerviosa del meu desigs i malgrat tot, li faria l’amor malgrat aquesta incerteza , malgrat saber-me perdedor.
La seva boca, la seva boca, el miro als ulls  en imaginar-se que la distancia s’acurta que apropa la seva boca.Un lleu incendi revesteix el meu cos i comença a fluir. Els seus llavis em saben a carn i no  me’ls puc menjar, els resegueixo amb la llengua intentant aplacar la inevitable ganes de menjar-me´ls. I em separo  en les innegables ganes de mossegar el seu coll. Aquesta nit et contaria l’història que ens conduiria a la seda. de la pell `però l’elixir  a cops es pot convertir en un verí fulminan.
El primer fil  de llum del dia il.lumina  em sacseja el desigs com sí m’enlairés  de terra i em fes girar en un altre camp màgnetic en una força centrifuga , en els remolins descabdellats del vent 


Los remolinos  descabellados del viento

Si me besa en los labios ganaría medio casmino y no perdería la esperanza.Si me besa en los labios. Me he de aferrar fuerte al filo de esta certeza que me ata a sus labios, a sus labios a su saliva..He de resistir un poco con este hilo de fuerza que si se rompe se desploma toda la tensión nerviosa de mi deseo i a pesar de todo le haría el amor, a pesar de esta incerteza, a pesar de saberme perdedor. Su boca, su boca.lo miro a los ojos y  imaginándome que la distancia se acorta que se acerca su boca.Un leve incendio rebiste mi cuerpo y empieza a fluir.Sus labios me saben a carne y no me los puedo comer, los sigo con la lengua intentando aplacar las inevitables ganas de comérmelos y me separo con el innegable deseo de morder su cuello. Esta noche te contaria la história  que nos conduciría aq la seda de la piel, `però el elixir  aq veces se puede convertir en un veneno fulminante.
El primer hilo de luz del dia ilumina  y me sacude el deseo como si me elebara de la tierra y me hiciera girar en un campo magnético en una fuerza centrifuga en los remolinos descabellados del viento

jueves, 19 de febrero de 2015

 
 
 
 
 
 
Esquinçava les boires.
 
Havien sigut moltes vegades però de record només en tenia aquells dels primers dies.Com si tots els altres fossin el mateix, un de sol que hagués durat molt. Aquell torrent confús d’emocions desconegudes barrejat amb la veu que s’allunya lentament, un espai de calma la mesura en mig de l’esvalot. Tot això havia vist quan va topar en ell en mig de les rialles del primer dia. .Com el vaixell que ancora a port despés d’un viatge llarg. Ell ja  feia dies que no tornava a ella que no la reclamava   que tot havia quedat  enlairat i pensava que cada pas que donava fos allò més important de la seva vida. Va tornar cap a casa on podría retrobar una mica de pau  ,Aquell dies  el fred era encara molt intens i de tant en tant  s’aixecaven ràfagues de vent que feien correr les fulles seques  d’aquí  , d’allà. I s’amuntegaven pels records. D’això  en sabia molt. I sempre pensava que havia de trovar la part més  bona en tot , la més bonica  , però les imatges d’ell li venia en llum que de sobte esquinçava les boires   que vestien la seva soledat. I les fonia amb els seu somrriure, volia sentir de tant en tant la seva veu dir-li  vine…… i la idea de fuguir dintre una bambolla creada per ells  li tornava a la consciencia, tant com ho havia desitjat, El sol de la tarda  esbiaixat donava un color rosat i li va semblar que tenia un aire màgic de conte
Va fer un passeig pel  barri antic del poble, a moltes finestres hi havia reixes de ferro, molt gruixudes. Més amunt només hi havia una gran obertura, un mig arc sense vidres per on s’esmunyia la corda d’una corriola que penjava  per sota de la teulada, al costat algú havia pintat un rellotge de sol, amb l’agulla clavada, sobresortint de la paret.La Llum del capvespre ja no tenia  prou força . aquella foscor que arribava li donava tranquil.litat.
 
Deshacia las nieblas
Habian sido muchas veces , pero el recuerdo solo tenia  de aquellos primeros días.Como si todos los otros fueran el mismo , uno solo que hubiera durado mucho.Aquel torrente  confuso de emociones desconegudes, mezclado con la voz que se aleja lentamente, un espacio de calma de medida  en medio de la agitación  todo esto havia visto cuando topo con el en medio de las risas del primer dia.Como el barco que atraca en el puerto después de un viaje largo.El ya hacia días que no volvia a ella que no la reclamaba, que todo había quedado en el aire suspendido, pensava que cada paso que daba era aqeullo mas importante de su vida. Volvio  a su casa donde podía encontrar un poco de paz, Aquellos días  el frio era todavía muy intenso y de tanto en tanto se levantaban  ráfagas de viento que hacían correr las hojas de aquí , de allá  y se amontonaban como los  recuerdos. D e esto  sabia mucho y siempre pensaba que había de encontrar la parte mas buena de todo, la mas bonita. Pro las imágenes de el le venían en luz que de golpe  deshacía la niebla, que bestia su soledad y las deshacía con su sonrisa. Quería sentir de tanto en tanto su voz decirle ven….. la idea de  de huir dentro una burbuja creada por le volvia a la conciencia, tanto como había deseado.              El sol de la tarde  ladeado daba un color rosacio y le parecio que tenia un aire mágico de cuento
Hizo un paseo por el barrio antiguo del pueblo en m uchas ventanas habían rejas de hierro muy gordas.máas arriba solo había una gran obertura, un medio arco sin cristales, por donde caia la cuerda  que colgaba de una por debajo del tejado al lado alguien havia pintado un reloj de sol, con la aguja clavada sobresaliendo  de la pared, la luz de el atardecer  ya no tiene suficiente fuerza y aquella oscuridad  le daba tranquilidad.

martes, 17 de febrero de 2015


Aixecar  el vol

La pluja havia privat molta gent de sortir a fer esport després de la feina i el parc era quasi buit.Al cel hi havia les últimes clarors del dia i tota la llum que hi quedaba era una ratlla de blau que es veía entre els edificis, el trafic  era distant .Aquelles hores del final de la jornada, la gent tornant-se’n capa a casa , els preparatius  per al sopar  i la tènue claror groga que es projecta  des de les finestres dels pisos  es veien des de el parc.
Vaig fer un esforç per inbuir-me d’un  esperit  hibernal,   havia d’aceptar l’hivern com una part del cicle natural de les estacions . A la primavera  la vida  va retornan al cos de la terra , els dies  llargs i assolellats que venen  ens fan sensibles a les imatges, als sons, a colors a formes, cossos en moviment i olors diferents . La primavera es un dolç reviscolament dels sentits. El sol que passa  a través dels  pètals de les flors, l’herva humida i les fulles noves  a millers ballen  amb l’aire d’abril   de forma que els arbres semblen  fossin eteris   .Els coloms eixequen el vol caminan amb aquell aire maldestre que tenen  , potser buscan engrunes. La llum influeix en la  sociabilitat em vaig  sentir capaç d’imaginar que deuen sentir envoltats de cel i aire
Va decidir de fer  un vol en paracaidisme volia imaginar el brunzit de l’aire que sentien mentre  queien l’atenció tensa amb què s’aprestaven a tocar terra. Els paracaigudes eren com grans  ales blanques de papalones d’un altre món.

La lluvia había privado a mucha gente a salir  hacer deporte después del trabajo  y el parque estaba casi vacio. En el cielo habían la ultima claridad del dia y toda la luz que quedaba era una ralla de azul que se veía entre los edificios. El trafico era distante en aquellas horas del final de la jornada, la gente  volvia a sus casas para preparar la cena y la tenue claridad amarilla se proyectaba desde las ventanas de los pisos y se veian desde el parque.
Hice un esfuerzo  por inbuirme  de un espíritu invernal, que tenia que aceptar el invierno como una parte del ciclo natural de las estaciones. En la primavera la vida vuelve al cuerpo de la tierra, los días sob largos y soleados que llegan  nos hacen visibles a las imágenes a los sonidos a los colores a las formas cuerpos en movimiento olores diferentes.La primavera  esw un dulce  despertar de los sentidos. El sol que pasa atraves de los petalos de las flores. La hierva humedecida y las hojas nuevas a millares bailan con el aire de abril, de forma que los arboles parecen etereos.. Las palomas levantan el vuelo caminan con aquellos andares  desaliñados que tienen , puede ser porque buscan  engrunas. L luz influye en la sociabilidad. Me sentí capaz de imaginar que deben sentir envueltos en el cielo y en el aire.

Decidi hacer un vuelo en paracaídas quería imaginar  el ruido del aire que sentían mientras caen con la atención tensa e4n que se apresuran a tocar tierra. Los paracaídas eran como grandes alas blancas de paqlomas de otro mundo.