martes, 25 de noviembre de 2014

Recordar és com intentar deturar el temps. I de vegades un té por de perdre el seu món. Com tenir un àncora, que et salva d'un naufragi dintre d'un paisatge emocional.
Això d'escriure la relaxava, i a ella li agradava fer-ho. Però  a cops escriure era per ella com tenir un mirall. Sempre hi ha un retrat, si més no, que ens recorda com som. 
Pensava, inclús, que quan un tracta d'enganyar-se a un mateix, sempre, sempre hi ha un mirall que li recorda qui és. Passar per la vida no pertany a ningú sinó només a un mateix i pensar això li donava força. Podia creure en despentinar a la vida. Però el sol d'aquell dia no havia deixat de badallar. La seva existència a voltes es mostrava en grisos, darrere d'un tel indestructible, on amagava  petits secrets que eren el seu bocí de privacitat, el petit espai on posseir una mica de misteri en la seva existència. Sovint pensava que el pas dels anys era com una aixeta mal tancada, que degotava sense aturada fins buidar la font. Però, malgrat tot, havia decidit que no perdria mai la brillantor de la seva ànima. Aquesta decisió la mantenia en les seves estrucures,  sòlides i fermes.
El temps havia passat i, com en un joc d'escacs, li havia demostrat qui era de fiar i qui no ho era, sempre havia escoltat el seu batec d'ànima. Havia aprés a escoltar el silenci, les portes de la vida es tornaven a obrir i ella estava preparada per emprendre de nou el vol
 
 
Recordar es como intentar parar el tiempo. Y a veces uno tiene miedo de perder su mundo
como tenir una ancla que te salva de un naufragio deun paisatge emocional.
Esto de escribir la relaja, y a ella le guata hacerlo.`Pero a veces escribir era para ella como tenir un espejo.Siempre hay un retrato, que nos recuerda como somos.
Pensava , incluso que cuando uno trata de engañarse a uno mismo, siempre , siempre hay un espejo que le recuerda quien es.Pasar por la vida no pertenecea ninguno, sinó solo a uno mismo y pensar en esto le daba fuerza`.Podia creer en despeinar a la vida.Pero el sol de aquel dia no havia dejado de bostezar.Su existència a veces se mostrava en grises, detras de una tela indestructible, en donde guardava pequeños secretos que eran su pequeño trocito de privacidad, el pequeño espacio en donde poseer un poco de misterio en su existència, A veces pensava que el paso del tiempo era como un grifo mal cerrado que gotea sin fin hasta vaciar la Fuente.Pero a pesar de todo havia decidido que no perderia el brillo de su alma.Esta decisión la mantenia en sus extructuras solidas y firmes.
El tiempo havia pasado y como en un juego de ajedrez , le havia demostrado quien era de fiar y quien no lo era, siempre havia escuchado el latir de su alma.Habia aprendido a escuchar el silencio, las puertas de la vida se volvian abrir y ella estaba preparada para emprender  de nuevo el vuelo.
 
Gemma Forés.
Drets reservats de l'autor.