sábado, 20 de diciembre de 2014


Arribar allí li va proporcionar la serenitat que necessitava, es va deslligar les sabates i amb elles a la mà va començar a caminar per aquella platja. El soroll de les ones trencant i les carícies de la sorra als seus peus  es van convertir en un màgic sedant que necessitava. El sol acaronava la pell i el vent i el fred ara eren els seus aliats. 

Els anys havien passat com papallones dolces, tocant els dies en un calendari de cares, de cossos, de nits. Els havien allunyat en un espai de temps, de distància, però no d’afectes, el quals no s’havien oxidat pel pas del temps. Havia tatuat la seva ànima a les seves mans amb els records viscuts i mentre anava caminant l’aigua anava omplint el seu cos al mateix temps que els seus records.

Aquelles pedretes blanques de la sorra li parlaven, que hi ha records que dansen sempre sense d,escans, i que el temps no els esborra perquè tenen ales que no pensen, que floten, i de cop tenia la imatge d’aquelles pedretes que ell li tirava al finestral del seu dormitori fins que es despertava. I baixava a obrir-li la porta en aquelles matinades en les nits caloroses d’ un estiu. 

Aquella porta gran, de casa de poble antiga,tancada amb forrellat i clau de ferro. I passaven la nit junts, aquelles nits d’afectes que la pell tenia guardada en la memòria. 

El temps havia passat, però s’aturava. I tots dos sentien que els seus mons convergien quan es trovaben.


Llegar hasta allí , le había proporcionado la serenidad que necesitaba. Se desato los zapatos y con ellos en la mano empezó andar por aquella playa, el ruido de las olas rompiendo y las caricias de la arena en sus pies se convirtieron en el mágico sedante que necesitaba.El sol acariciaba la piel y el viento y el frio eran ahora sus aliados.
Loa años habían pasado como mariposas dulces, tocando los días en un calendario de caras, de cuerpos, de noches. Los habían alejado en un espacio de tiempo, de distancia, pero no de afectos  que no se habían oxidado con el paso del tiempo. Habia tatuado su alma en sus manos, con los recuerdos vividos y mien tras iba andando el agua iba llenando su cuerpo al mismo tiempo que  estos . Las piedras blancas de la arena le hablaban que hay momentos que bailan siempre sin descanso y que el tiempo no logra borrarlos porque tiene alas que no pesan, que flotan en el aire. I de golpe  tenia la imagen de aquellas piedritas, que el tiraba en los ventanales de su  dormitorio, hasta que se despertaba y bajaba , a abrir la puerta, en aquellas noches calurosas de verano. Aquella puerta grande de casa de pueblo antigua, cerrada con cerrojo y  llave de hierro  y pasaban la noche juntos, aquellas noches de afecto que la piel tenia grabada en la memoria.

El tiempo había pasado , pero se paraba y los dos sentían que sus mundos convergían cuando se encontraban.