lunes, 16 de marzo de 2015








Boira al cor.

La tardor havia arribat a la ciutat d’una forma imperceptible.Lentament, els dies s’havien anat fent més curts i silènciosos. La llum daurada de l’estiu  havia desaparegut per donar pas a un color de coure que ho cobria tot i que  encomanava als arbres i a la gent que anava i vinia pels carrers. Les fulles seques llepades rogents omplien  les voreres del parc , fent dibuixos al terre amb el vent que canviaven  de cop i el cel  era d’argent i a cops             deixava anar una fina pluja que feia  néixer a cops rierols per les  voreres dels carrers. I l’atmosfera de la tardor   cobria la vida de tots malgrat  totes les coses continuaven el seu curs. I  ja sabia que aquella succesió impertorbable de les estacions omplia la  vida  . I ella  anava veien avançar el temps, tenia el cor glaçat i el cor entumit per l’engoixa  i enyorava,  i estaba amb el seu passat, en aquell moment les paraules del cambrer la van fer sortir del seu  estat i va reaccionar, feia un  ratet hi era asseguda en aquella taula on veía el carrer l’anar i venir de la gent  el finestral del vidre  començava a entelar-se per la fredor del carrer. De fet no sabia el que feia asseguda allí esperant pot ser que arribes de  y   i esperaba que l’atzar li sortis al camí.                 Que la casualitat fes que els dos topassin  i ella sabes que sentía malgrat ho sabia  feia temps. Pero d’ell en molts dies en messos ni rastre i ella necesitava tenir-lo cara a cara. Però  no volia sentir aquella sensació de saber- se com dos estranys separats per  un temps , perduts en una ditància insalvable una persona anónima . Dins els seus ulls, els edificis grissos, la gent desconeguda que frissava per arribar al seu destí i esl arbres despullats s’havien anat dibuixant en el seus ulls.. va fer un cafè i va marxar com els fulls que el vent anava movent amb caprici.


Niebla en el corazón
El otoño habia llegado a la ciudad, de una forma imperceptible, lentamente los dias se habian hecho mas cortos y silenciosos, la luz dorada del verano, habia desaparecido para dar paso a un color ocre que lo cubria todo y que se trasladaba a los arboles y a la gente que iba y venia por las calles.Las hojas secas lamidas rojas llenaban los bordes del parque, haciendo dibujos en la tierra con el viento que canvia de gol`pe y el cielo era de oro aunque a veces dejaba ir una fina lluvia que hacia nacer a golpès  corrientes de agua por las aceras de las calles.La atmosfera del otoño cubria la vida de todos aunque todas las cosas continuaran en su sitio y habia aquella sucesión inperturbable de estaciones que llena la vida. Y ella iba i venia viendo avanzar el tiempo, tenia el corazón congelado y entumecido por  el deseo y la anyoranza y  se encontraba en su pasado. En aquel momento las palabras del camarero la hicieron salir de su estado y reacciono, hacia un rato estaba sentada en aquella mesa donde veia la calle, el ir y venir de la gente. el ventanal de cristal empezaba  a tener telarañas  enteladas por el frio de la calle, de hecho no sabia que hacia sentada allí, esprando quizas que llegara y que el azar le saliera al camino , que la casualidad hiciera que se toparan y ella supiera que sentia , a pesar de que ya lo sabia desde hacia mucho tiempo. Pero de el en mucho tiempo en dias en meses ni rastro y ella necesitaba tenerlo cara a cara. Aqunque no queria sentir aquella sensación de saberse de encontrarse como dos estraños, separados por un tiempo perdido en la distancia insalvable como una person anonima,Detro de sus ojos los edificios grises, la gente desconocida que corria por llegar a su destino y los arboles desnudos se habian dibujado. Tomo un cafe y marcho como las hojas que el viento iba  moviendo al azar.
.