lunes, 20 de abril de 2015











La llum del dia.

 

M’he  adormit de seguida, però m’he despertat a mitja nit, m’he llavat he nat fins a la cuina i he begut un got de llet. Després he tornat al dormitori i he mirat per la finestra, el carrer estava solitari i un gat miolava qui sap a qui i a que. He pensat en ella, ara devia estar dormint. Veia el seu cos dibuixat sota la manta, els seus cabells estesos  damunt la blancor de la coixinera, les seves petites mans. I tota l’habitació feia la seva olor.l’he desitjada. M’hauria agradat estirar-me al seu costat i besar-la molt a poc a poc reseguir en la llengua el seu cos i de cop  he pensat l’estimo tant que em venen ganes  de trencar el silènci d’aquests instants i  cridar el seu nóm , per les places i pels carrers, confonent els seus batecs amb els meus. I el bes,aquests bes infinit  . El temps de veritat està  de la teva banda..El sol que travessa el parabrisa és càlid , però el carrer  és ple de gent arraulida dins l’abric amb la barbeta amagada sota la fufanda i passo per devant de l’estació i el sol s’escampava  entre ella i  jo i pensó estimar,  és  estar disposat a perdre. És diu que pot pasar tot en un instant , en un esclat.. Al matí vaig fer una mossegada desafiadora a la torrada cruixent i recordava aquella última  imatge d’ella enmarcada en la porta. El seu somrriure dolç  i aquell sentit  d’aire  , del seu remolí.


La luz del dia

Me he dormido enseguida, pwero me he despertado a media noche, me he levantado y he ido hasta la cocina i he tomado un baso de Leche.Despues he vuelto al dormitorio y he mirado  por la ventana, la calle estaba solitaria y un gato  maullaba que sabe el que y a quien, He pensado en ella, ahora estaria durmiendo. Veia su cuerpo dibujado debajo de las mantes, sus cabellos extendidos enciam el blanco de la almohade, sus pequeñas manos. Y toda la habitación hacia su olor , la he deseado.Me hubiera gustado  estirarme a su lado i besarla muy  lentamente siguiendo  con  mi llengua todo su cuerpo, he pensado la quiero tanto que me vienen ganes de romper el silencio de estos instantes y gritar su nombre, porl las plazas y por las calees, confundiendo sus latidos con los mios. Y el beso , este beso infinito. El tiempo de verdad esta de su parte,.El sol que pasa el parabrises es calido, però en la calle esta lleno de gente recojida dentro de sus abrogos con la barbita escondida debajo de la bufanda y paso por delante de la estación y el sol se escampava entre ella y yo. Y pienso que querer, es a veces estar dispuesto a perder. Se dice que puede pasar todo en un instante en una explosión... Por la mañana doy un mordisco desafiante a la torrada crujiente y  recordava aquella ultima imagen de ella enmarcada en la Puerta.Su sonrrisa dulce y aquel sentido del aire, de su remolino.