sábado, 20 de diciembre de 2014


Arribar allí li va proporcionar la serenitat que necessitava, es va deslligar les sabates i amb elles a la mà va començar a caminar per aquella platja. El soroll de les ones trencant i les carícies de la sorra als seus peus  es van convertir en un màgic sedant que necessitava. El sol acaronava la pell i el vent i el fred ara eren els seus aliats. 

Els anys havien passat com papallones dolces, tocant els dies en un calendari de cares, de cossos, de nits. Els havien allunyat en un espai de temps, de distància, però no d’afectes, el quals no s’havien oxidat pel pas del temps. Havia tatuat la seva ànima a les seves mans amb els records viscuts i mentre anava caminant l’aigua anava omplint el seu cos al mateix temps que els seus records.

Aquelles pedretes blanques de la sorra li parlaven, que hi ha records que dansen sempre sense d,escans, i que el temps no els esborra perquè tenen ales que no pensen, que floten, i de cop tenia la imatge d’aquelles pedretes que ell li tirava al finestral del seu dormitori fins que es despertava. I baixava a obrir-li la porta en aquelles matinades en les nits caloroses d’ un estiu. 

Aquella porta gran, de casa de poble antiga,tancada amb forrellat i clau de ferro. I passaven la nit junts, aquelles nits d’afectes que la pell tenia guardada en la memòria. 

El temps havia passat, però s’aturava. I tots dos sentien que els seus mons convergien quan es trovaben.


Llegar hasta allí , le había proporcionado la serenidad que necesitaba. Se desato los zapatos y con ellos en la mano empezó andar por aquella playa, el ruido de las olas rompiendo y las caricias de la arena en sus pies se convirtieron en el mágico sedante que necesitaba.El sol acariciaba la piel y el viento y el frio eran ahora sus aliados.
Loa años habían pasado como mariposas dulces, tocando los días en un calendario de caras, de cuerpos, de noches. Los habían alejado en un espacio de tiempo, de distancia, pero no de afectos  que no se habían oxidado con el paso del tiempo. Habia tatuado su alma en sus manos, con los recuerdos vividos y mien tras iba andando el agua iba llenando su cuerpo al mismo tiempo que  estos . Las piedras blancas de la arena le hablaban que hay momentos que bailan siempre sin descanso y que el tiempo no logra borrarlos porque tiene alas que no pesan, que flotan en el aire. I de golpe  tenia la imagen de aquellas piedritas, que el tiraba en los ventanales de su  dormitorio, hasta que se despertaba y bajaba , a abrir la puerta, en aquellas noches calurosas de verano. Aquella puerta grande de casa de pueblo antigua, cerrada con cerrojo y  llave de hierro  y pasaban la noche juntos, aquellas noches de afecto que la piel tenia grabada en la memoria.

El tiempo había pasado , pero se paraba y los dos sentían que sus mundos convergían cuando se encontraban.

miércoles, 17 de diciembre de 2014


Recordava en aquells moments, a la nit, l’escambell metàl·lic de l’ascensor quan dringava d’un pis a l’altre. Era tard i el silenci omplia tota la casa . Són aquells moments que hi ha de soledat quan un té aquella necessitat de l’abraçada i quan la nit acarona els finestrals omplint els records.

Escoltava els seus somnis i els donava aire perquè poguessen viure.  El temps anava fent escales a cops dintre el record que hi era diluït i saltava com una manilla trencada dintre un rellotge de paret. Sense fer un passeig vora la llamborda d’allò que havia oblidat que no havia ni deixat que li fes el més mínim dolor, que ja no eren ni enyors. En la seva ànima  guardava un racó , aquell racó de llibertat de poder estimar, on  es perdia un bes, una abraçada, real i no fingida, on saber que realment hi havia cor. No recordava el silenci de les hores, el temps s’havia passejat dintre un espai d’oblit marcant acompassadament les pautes per ser feliç. Allò que ara trobava i obria de nou la llum i el somriure: el bes i el seu bes a la nit.

 

Recordaba en aquellos momentos, en la noche el ruido metalico del ascensor quando  pasaba de un piso a otro.Era tarde y el silencio llenaba la casa.Son aquellos momentos que hay de soledad que uno tiene aquella necesidad de un abrazo y que la noche mece en los ventanales llenadolos de recuerdos.

Escucha sus sueños y les da aire para que puedan vivir.El tiempo iba haciendo escalas a veces dentro del recuerdo que se habia diluido saltando como una manilla rota dentro de un reloj de pared.Sin hacer un paseo en el borde de aquello que habia olvidado que no habia ni dejado que le hiciera el minimo daño, que ya no eran ni recuerdos.

En su alma guardaba un rincon, aquel rincon de libertad de poder amar, donde se perdia un beso, una abrazada, real no fingida, donde saber que realmente habia corazón.No recordaba el silencio de las horas. El tiempo se habia paseado dentro de un espacio de olvido marcando acompasadamente las pautas para ser feliz.Aquello que ahora encontraba y abria de nuevo la luz  la sonrrisa: El beso y su beso en la noche.

lunes, 15 de diciembre de 2014

Ell ballava en la realitat com qui va fent unes passes amb els peus. Com un ballarí professional, per veure com iniciar el camí en un escenari imperfecte. Aquesta sensació el debatia entre sentir i no sentir, pensar o no pensar i deixar que el temps anés passant sense fer res. Cada instant es feia més gran i marcava una distància com un èter tsunami que arrasava tota mena de complicitat i d'entesa assolant-ho tot. Aquell pobre home que es veia des de fora  com un escalador cansat amb una brujula emocional desgastada Ell havia decidit emprendre el camí equivocat de nou, un cop més,intentan ocupar un espai que mai trobava i que se le resistia Ara havia de buscar-la en altres llavis i en altres cossos, aquell morir cada di.Estimar és allò que molts volen fer però que pocs saben fer perquè   sovint la vida es torna un laberint de desencontres


El bailaba con la realidad como quien hace unos pases con los pies.Como un bailarin profesional para ver como iniciar un camino en un escenario imperfecto.Esta sensación lo debatía entre sentir y no sentir, pensar y no pensar y dejar que el tiempo fuese pasando sin hacer nada.Cada instante se hacia más grande y marcaba una distancia como un eterno sutnami que arrasaba toda posibilidad de complicidad y de entendimiento. Arrasándolo todo. Aquel pobre hombre que se veía desde fuera , como un escalador cansado con una brújula emocional desgastada.
El había decidido emprender el camino equivocado de nuevo, una vez mas, intentando ocupar un espacio que nunca encontraba y que se le resistía.Ahora tendría que buscarla en otros labios y en otros cuerpos, aquel morir cada dia.
Querer es aquello que muchos quieren hacer, pero que pocos saben hacer. Porque  muchas veces la vida se vuelve un laberinto de desencuentros.