lunes, 23 de marzo de 2015







Lluna avall
 
Es va seure al moll, en un banc de fusta, després d’haver pujat per la passarel.la  que conduia al Maremàgnun, les persones , passejaven tranquil.les i els efificis magestuosos envoltaven l’indret, va   sentir el moviment suau i oscil.lant de l’aigua i va tenir nostàlgia. De què i de qui  això era un misteri dexifable per ell sol . Va deixar anar la vista endevant i va veure la muntanya de  Montjuïc al fons amb la roda de les atraccions aturada. I la vista d’una de les golondrines de turistes a lo lluny  hi havia  atracat un  vaixell grandiós. I més que la solitud li pesava el temps passat  en una distància muda  a la que  no podía arribar.La llum del dia  en mig dels núvols  roigents i  enlairava una sensació de desigs  i pensava quan és van trovar per primer cop ,aquell somrriure, .  vaig esperar molt temps debades que  aquest somrriure  es disolgues dintre el meu cor com quan un pren una aspirina efervescent..  . Amb aquest record vaig fer un tomb i tot d’un plegat vaig girar cua i mem vaig llençar raig de lluna avall i la lluna il.luminava cada nit  els carrers  envoltats d’un silènci d’aquelles històries ja diluides  en el temps però en un temps que sobrevivia més enllà del record.
 
Luna abajo
Se sento en el muelle de madera, despues de haber subido la passarel·la que conducia al Maremàgnum, las persones paseaban tranquil·les y los edificios magestuosos que le rodeaban alrededor. sintio el movimiento suave y oscilante del agua y tuvo nostàlgia, de que? y de quien? esto era un misterio  descifable para el solo. Dejo ir la vista  hacia delante y vio la montanña de Montjuïc al fondo con la rueda de las atracciones parada. Y la vista de una de las golondrinas turisticas .A lo lejos havia atracado un trasatlantico enorme. Y más que la soledad ,le pesava el tiempo pasado en una distancia muda a la que no podia llegar. La luz del dia en medio de las nubes rojizas le eleva una sensación  de deseo y  pensava cuando se encontraron por primera vez aquella sonrisa .Espero mucho tiempo sin que sirviera de nada , que esta sonrrisa se diluiria dentro de su corazón como cuando uno toma una aspirina escerbescente. Con este recuerdo dio una vuelta i de golpe   se lanzo de golpe como su deseo  lluna abajo .Y la luna iluminaba cada noche las calles envueltas de un silencio , de aquelles historias ya diluïdes en el tiempo, però  en un tiempo que sobrevivia mas allà del recuerdo.

lunes, 16 de marzo de 2015








Boira al cor.

La tardor havia arribat a la ciutat d’una forma imperceptible.Lentament, els dies s’havien anat fent més curts i silènciosos. La llum daurada de l’estiu  havia desaparegut per donar pas a un color de coure que ho cobria tot i que  encomanava als arbres i a la gent que anava i vinia pels carrers. Les fulles seques llepades rogents omplien  les voreres del parc , fent dibuixos al terre amb el vent que canviaven  de cop i el cel  era d’argent i a cops             deixava anar una fina pluja que feia  néixer a cops rierols per les  voreres dels carrers. I l’atmosfera de la tardor   cobria la vida de tots malgrat  totes les coses continuaven el seu curs. I  ja sabia que aquella succesió impertorbable de les estacions omplia la  vida  . I ella  anava veien avançar el temps, tenia el cor glaçat i el cor entumit per l’engoixa  i enyorava,  i estaba amb el seu passat, en aquell moment les paraules del cambrer la van fer sortir del seu  estat i va reaccionar, feia un  ratet hi era asseguda en aquella taula on veía el carrer l’anar i venir de la gent  el finestral del vidre  començava a entelar-se per la fredor del carrer. De fet no sabia el que feia asseguda allí esperant pot ser que arribes de  y   i esperaba que l’atzar li sortis al camí.                 Que la casualitat fes que els dos topassin  i ella sabes que sentía malgrat ho sabia  feia temps. Pero d’ell en molts dies en messos ni rastre i ella necesitava tenir-lo cara a cara. Però  no volia sentir aquella sensació de saber- se com dos estranys separats per  un temps , perduts en una ditància insalvable una persona anónima . Dins els seus ulls, els edificis grissos, la gent desconeguda que frissava per arribar al seu destí i esl arbres despullats s’havien anat dibuixant en el seus ulls.. va fer un cafè i va marxar com els fulls que el vent anava movent amb caprici.


Niebla en el corazón
El otoño habia llegado a la ciudad, de una forma imperceptible, lentamente los dias se habian hecho mas cortos y silenciosos, la luz dorada del verano, habia desaparecido para dar paso a un color ocre que lo cubria todo y que se trasladaba a los arboles y a la gente que iba y venia por las calles.Las hojas secas lamidas rojas llenaban los bordes del parque, haciendo dibujos en la tierra con el viento que canvia de gol`pe y el cielo era de oro aunque a veces dejaba ir una fina lluvia que hacia nacer a golpès  corrientes de agua por las aceras de las calles.La atmosfera del otoño cubria la vida de todos aunque todas las cosas continuaran en su sitio y habia aquella sucesión inperturbable de estaciones que llena la vida. Y ella iba i venia viendo avanzar el tiempo, tenia el corazón congelado y entumecido por  el deseo y la anyoranza y  se encontraba en su pasado. En aquel momento las palabras del camarero la hicieron salir de su estado y reacciono, hacia un rato estaba sentada en aquella mesa donde veia la calle, el ir y venir de la gente. el ventanal de cristal empezaba  a tener telarañas  enteladas por el frio de la calle, de hecho no sabia que hacia sentada allí, esprando quizas que llegara y que el azar le saliera al camino , que la casualidad hiciera que se toparan y ella supiera que sentia , a pesar de que ya lo sabia desde hacia mucho tiempo. Pero de el en mucho tiempo en dias en meses ni rastro y ella necesitaba tenerlo cara a cara. Aqunque no queria sentir aquella sensación de saberse de encontrarse como dos estraños, separados por un tiempo perdido en la distancia insalvable como una person anonima,Detro de sus ojos los edificios grises, la gente desconocida que corria por llegar a su destino y los arboles desnudos se habian dibujado. Tomo un cafe y marcho como las hojas que el viento iba  moviendo al azar.
.

viernes, 13 de marzo de 2015

L’aire de seda.

Per desgràcia es va posar a ploure. .Quan ets feliç  arriba un momento  en què estàs sol enmig de la gentada. Per un momento  vivía la vida en la seva densitat única la del present. .. Em notava  el cor bategant accelerat i em notava la sang circulant ràpidament  per les venes corrent sota la pell
 Els dies havien  millorat; aquest any la primavera ha esclatat sense mitges tintes i l’aire és més tebi amb el riu que acull el réflex del cel d’un blau intens. El fred encara és deixa sentir , el sol era de color malva, el primer contacte de terra amb pedretes al sol riu amunt, riu  vora la remor humida i el moviment pendular d’algunes branques que  s’endinsen  dins l’aigua i la fondanada pren un ormeig com sí encetés un  temps nou ple de mots, un  ressó que  es vessa des de cada objecte, el riu fa colzes i ventres i venes, en els colzes del riu l’aire és més fresc. Una pedra grossa s’ha  badat una fisura perfecta de pedra bona, recta un tall net. Si la tanques pots veure com dintre no hi ha res. Una abraçada muda., un repòs breu com el respir. Un indret un lloc al seu món, tal vegada cada canvi requereixi  una lluyania, un intent de bandejar el món del soroll Un raig calent que venia de lluny, vaiq penetrar el fullatge espès. I va  decidir tornar cap a casa seva  fer un bany i pensar que sí algún dia em volgués veure  de nou  i tornes a sentir els seus llavis calents seria perquè   es trobes  anyorat del meu esguard.


Por desgracia se puso a llover, cuando uno es feliz llega un momento que que estas solo en medio de la gente.Por un momento viven la vida en toda su densidad única del presente.Me notaba el corazón palpitar aceleradamente y notaba la sangre circular rápidamente por la venas, corriendo debajo de la piel. Los días haqbian  mejorado este año la primavera había  explotado sin medias tintas y el aire era más tibio con el rio que acoje el reflejo  del cielo de un azul intenso. El frio todavía se dejaba sentir, el sol era de un color malva, el primer contacto de tierra con las peiedrecitas en el sol rio arriba, rio alrededor  del ruido de la humedad y el movimiento pendular de algunas  ramas que se adentraba  dentro del agua i la hondanada toma un sonido  como si empezara un tiempo nuevo lleno de nombres. Un ruido que  se vacia desde cada objeto.El rio hace codos i vientres y venas, en los codos del rio el aire és ma´s fresco.Una piedra grande, se ha roto con una fisura perfecta de piedra buena, recta un corte limpio. Si la cierras puedes ver como dentro no hay nada.Una abrazo mudo, un descanso breve como el respiro. Un lugar un lugar en su mundo, talvez cvada cambio requiere una lejanía, un intento de   dejar el mundo del ruido. Un rayo caliente venia de lejos y penetro en el follage espeso. Y decidio volver a su casa tomar un baño y pensar que si algún dia  lo quisieran ver seria porque  lo añoraba.