Ulls d’oliva

El vaig veure nuu,  la pell havia fet seva el color de la mel.Una mel néctar  de flors silvestres , de colors irreverents d’olors exòtiques. El vaig veure nuu i el cor em va bategar for, molt for. Avui m’he vestit amb el vestit de seda, blau cel. Sempre he sentit predilecció per la seda natural, és lleuguera, és dolça al tacte, és suau . com la pell d’un nadó. Avuil’ hivern té el cel  blau mari ,  jo em sento feliç  I tot el més important és per  mi la nuesa dels sentiments posats al descobert  perquè respirin oxigen, pequè siguin el que són sense haver de amagar-los ni d’ofegar-los ni de reprimir-los. I tu tenies els ulls d’oliva clar que em van  trasbalsar. I una pell d’esponja  que a mi em pesigollejava  les vèrtebres…… i feia  em desfeis com un gelat de maduixa i  llavors et gronxaves damunt com si  et trobesis sobre les ones un dia de mar bellugada

Sempre s’havia imaginat llepolies en mig dels llençols.Quan plovia , guaitava  la pluja i volia tornar-se aigua per fuguir amb el riu cap el mar i endinsar-se en qualsevol oceà.  I estaba enamorat de la seva sirena,  que feia olor a sal i ell  li agafa la cara amb les dues mans i la besava. La besava perquè el mira amb aquells ull de malenconia i  ell li acarona l’esquena i el clatell i li dedica versos que s’inventa mentre els recita

Recordes la platja? Quan  la llum de la lluna que minvava em vas omplir el cos de besades i em vas vestir de cap a cap d’algues. Em vas dir tantes vegades t’estimo , que  m’ho vaig creure fins als dits dels peus ..I mentre  El sol s’amaga lentament darrere d’un turo alt i rocos, el di aja comença a badalla.

Papallones d’aigua

Se’l va mirar  com s’havia mirat  les botes  d’aigua  mentre esperaba la pluja. li agradava la pluja i el soroll  , l’olor  la humitat  de després….. Es passava els minuts contemplant  com queia, esperant que tornés  a ser silènci. El temps d’aquella habitació  era un temps mort i tot  allí s’havia  acabat  en el moment  precis  que ella havia deixat de mica en mica d’anar-hi .Va pensar en ella  durant  nolts dies , va volguer  dir-li  , però  no ho va fer . Tenia la mania  d’aturar el temps. Mai havia deixat de pensar-hi  del tot i veure-la li havia  fet tornar a tenir la nit. Va trobarse-la devant  i van ser dos idiotes al mig del carrer

.

l’olor dels llibres els havia tornat  a portar tots dos a la vegada al punt de partida .Mai no hi ha temps perdut. hi havia hagut un forat en el temps. La llibreria   es distribuia  en dos  pisos decorats encara en l’estètica modernista. Tots aquells poemes que havia escrit  i de cop  no es podía reconeixer en cap. Perquè amb el temps havia aconseguit  allunyar  una angoixa que el despertava  per escriure. Havia  trobat  de sobte el sol, dins aquella llibreria plena de rostres desconeguts. Havia  restat  uns segons en silènci i,mirant-la  i ella li lhavia dit fluixet.  aquella pell de seda  i sinò  havia estat amor havia estat un buït perquè mai havia desitjat tant tornar aquells llavis .Ell s’havia quedat identificat en aquells poemes perquè ell també tenia el desitgs de tornar-hi .Ell dret devant d’ella un altra vegada i ella concentran-se  en els seus ulls foscos , notant-los clavats en cada part del seu cos  ,Segur que sentía la seva olor .Li hauria agradat  tant explicar-li el .perquè a la vida s’havien barrejat  tantes absències i retrobaments que sumar-los tots era imposible.Els seus ulls es van fer grans dins els ulls d’ella.

La se va llengua dins  de la se va boca quedant-s’hi llargament.L’escalfor  , la nit malgrat les nits que havien vingut després..S’havia quedat sense paraules ell que en tenia tantes , estirava i arronsava els arguments fins a diluir els problemas, però per allò que passava no hi havien.i la tarda va caure al seu voltant buida d’enganyis.

Darrera el temps

De tornada a casa no va badar la boca. Intentava  aclarar el garbuix d’emocions que li corrien per dins, com els afluents dels rius que es troben, es separen i es tornen a trovar. Ojala  hi fos de nou amb el seu gat,embolicada a la flassada però ja no hi era .Ella hagués volgut abraçar-lo de fet ho havia fet moltes nits assaborirn-ne el seu caliu, recordava la seva lleugeresa i el feble batec d’un cor petit.Pot ser ell ho sabia i havia vingut a socorrer una de les seves vides . Bé la única té però  si escrivia li quedavem moltes altres de vides

. I seguía buscan el carrer del petons perduts i mentre al seu amor . Ella volia  un encanteri un ruixat amb pols d’estrelles un aura de felicitat eterna. mentre el cel ,adquiria diverses tonalitats , niquelat i el sol  indefinit, començava a treure el nas , rere el vel gris del cel.. I ella es va adonar que havia preservat els records compartits , mai els havia ventilat com una flassada, mai havia dit res que no fossin amables paraules Però  el que va ocurrir la va obligar a passar página ,en un estiu caloroso on la pluja és farta de restrejar la vida .El  silenci era com una pomada  que escampem damunt d’una cremada. Només sentim les nostres respiracions. Deixant que el temps passi mansament.A poc a poc ha nat caient el dia.  Si neixem abans de  néixer, no morim despés de morir.

Detrás del tiempo

De vuelta a casa no abrió la boca. Intentao aclrara  el cumulo de emociones que le corrian por dentro, como los afluentes de los ríos que se encuentran, se separan y se vuelven a encontrar. Ojala! estuviera de nuevo su gato envuelto en la colcha, pero ya no estaba. Ella hubiera querido abrazarlo, de hecho lo había hecho muchas noches saboreando su calor, recordaba su agilidad i el débil latido de un corzón pequeño. Puede ser que el  hubiera venido a socorrela  en una de sus vidas. Bien la única que tiene, pero si escribia le quedaban  muchas otras vida.

Y seguía buscando , el callejón de los besos perdidos i mientras a su amor.Ella quería un sortilegio una lluvia con polvo de estrellas, un aura de felicidad eterna. Mientras el cielo adquiria diversas tonalidades, niquelado y l sol indefinido empezaba a asomar  la mariz detrás del velo gris delcielo. Y ella se dio cuenta que había preservado los recuerdos compartidos, nunca los había ventilado como una colcha, nunca había dicho nada que no fueran amables palabras hacia el.Pero lo que ocurrio la obligo a pasar pagina, en un verano caluroso donde la lluvia estaba harta de restrear la vida. El silencio es como una pomada que onemos encima de la piel  cuando esta quemada. Solo escuchamos nuestra respiración,  dejando que el tiempo pase mansamente. Poco a poc ha ido cayendo el dia una ide la mantenía despierta. Si nacemos antes de nacer no morimremos después de morir.