Sentí de nou els seus llavis a la pell. S'hi atansa a poc a poc, no vol que pugui marxar. Té el cor ple d'espurnes i li desperta la pell, que guarda les darreres carícies. Havia perdut l'esperança. Les parets que havia construït per desenganys i por li pesaven cada cop més i més, però a poc a poc treuria la fredor i somniaria a la nit amb el desig. Beuria glop a glop els seus ulls de matinada, aturant el temps, puntejant els segons, en glopades de silenci, desfent les estructures de les hores, besant a cada pas el seu cos. Ales tendres de plaer, sense presses, vall de cossos, un tango de nit

Sentir de nuevo sus labios en la piel.se acerca poco a poco, no quiere que me marche.Tiene el corazón lleno de chispas y le despierta la piel que guarda las últimas caricias.Habia perdido la esperanza.Las paredes que habia construido por desengaños y por miedo le pesaban cada vez mas y mas, pero poco a poco quitaria el frio y soñaria con la noche con el deseo.Beberia sorbo a sorbo de sus ojos de madrugada parando el tiempo punteando los segundos, en sorbos de silencio, desaciendo las estructuras de las horas besanso a cada paso su cuerpo.Alas tiernas de placer, sin prisas, baile de cuerpos un tango de noche.

Gemma Forés
Drets reservats de l'autor.

 

Ens descobrim mitjançant les relacions amb els altres. Aprenem, creixem i vivim.  

Aquella nit, les paraules que el seu amant li havia anat escrivint li retrunyien al cervell i l'abocaven a un garbuix dolorós de confusió i de desconcert. No podria comprendre la seva forta equivocació. Ell li havia arribat a tocar el cor i li resultava incomprensible, com un misteri indesxifrable, el seu comportament. Va tenir la impressió que això no aniria bé, que la faria pedalejar sense poder en un esforç que esdevindria estèril. Tenia una mena de ràbia i de pena continguda. 

Quan es va encendre de nou el món, la va sorprendre la naturalitat amb què se sentia alliberada:  sabia on volia anar i on no volia tornar. Va pensar: què és el que no es pot perdre? La dignitat. I s'adona que, estranyament, 

cada dia s'apropa més a les idees i que havia de seguir la seva intuïció. 

Va rebre una trucada. Tenia poc temps per fer la maleta, l'esperava la porta arabesca que obre l'entrada a un jardí deliciós, ple de roses, d'arbres fruiters, amb quatre glorietes i les seves tauletes, amb licors i el gran mirall, i les finestres amb vitralls policromats. Un viatge que reprenia, de nou, després del temps amb il·lusió.

Nos descubrimos mediante las relaciones con los demas.Aprendemos,crecemos, vivimos.

Aquella noche , las palabras que su amante le habia ido escribiendo, le resonaban en su cerebro i la  vertian en una dolorosa confusión de desconcierto.No podia comprender, la fuerte equivocación de el . El  Le habia tocado el corazón  y le resultaba incomprensible, como un misterio indescifrable, su comportamiento .Tuvo la impresión que esto no llegaria a buen puerto, que la haria pedalear sin poder en un esfuerzo que llegaria a ser esteril,Tenia una especie de rabia y de pena contenida.

Cuando se encendio de nuevo el dia, le sorprendio la naturalidad en que se sentia aliberada: Sabia donde queria ir y donde no queria volver.Y penso; que es el que no se puede perder? La dignidad.Entonces se dio cuenta que extrañamente cada dia se acercaba  mas a la idea que tiene que seguir su intuición.

Recibio una llamada de telefono. Tenia poco tiempo para hacer la maleta, la esperba la puerta arabesca que abre la entrada a un jardin delicioso lleno de rosas, de arboles frutales  y cuatro glorietas y sus mesitas, con deliciosos licores y el espejo y las ventanas con los cristales policromados.....Un viaje que emprendia de nuevo despues de tiempo con ilusión.

Gemma Forés

Drets reservats de l'auror.

Recordar és com intentar deturar el temps. I de vegades un té por de perdre el seu món. Com tenir un àncora, que et salva d'un naufragi dintre d'un paisatge emocional.

Això d'escriure la relaxava, i a ella li agradava fer-ho. Però  a cops escriure era per ella com tenir un mirall. Sempre hi ha un retrat, si més no, que ens recorda com som. 

Pensava, inclús, que quan un tracta d'enganyar-se a un mateix, sempre, sempre hi ha un mirall que li recorda qui és. Passar per la vida no pertany a ningú sinó només a un mateix i pensar això li donava força. Podia creure en despentinar a la vida. Però el sol d'aquell dia no havia deixat de badallar. La seva existència a voltes es mostrava en grisos, darrere d'un tel indestructible, on amagava  petits secrets que eren el seu bocí de privacitat, el petit espai on posseir una mica de misteri en la seva existència. Sovint pensava que el pas dels anys era com una aixeta mal tancada, que degotava sense aturada fins buidar la font. Però, malgrat tot, havia decidit que no perdria mai la brillantor de la seva ànima. Aquesta decisió la mantenia en les seves estrucures,  sòlides i fermes.

El temps havia passat i, com en un joc d'escacs, li havia demostrat qui era de fiar i qui no ho era, sempre havia escoltat el seu batec d'ànima. Havia aprés a escoltar el silenci, les portes de la vida es tornaven a obrir i ella estava preparada per emprendre de nou el vol

 

 

Recordar es como intentar parar el tiempo. Y a veces uno tiene miedo de perder su mundo

como tenir una ancla que te salva de un naufragio deun paisatge emocional.

Esto de escribir la relaja, y a ella le guata hacerlo.`Pero a veces escribir era para ella como tenir un espejo.Siempre hay un retrato, que nos recuerda como somos.

Pensava , incluso que cuando uno trata de engañarse a uno mismo, siempre , siempre hay un espejo que le recuerda quien es.Pasar por la vida no pertenecea ninguno, sinó solo a uno mismo y pensar en esto le daba fuerza`.Podia creer en despeinar a la vida.Pero el sol de aquel dia no havia dejado de bostezar.Su existència a veces se mostrava en grises, detras de una tela indestructible, en donde guardava pequeños secretos que eran su pequeño trocito de privacidad, el pequeño espacio en donde poseer un poco de misterio en su existència, A veces pensava que el paso del tiempo era como un grifo mal cerrado que gotea sin fin hasta vaciar la Fuente.Pero a pesar de todo havia decidido que no perderia el brillo de su alma.Esta decisión la mantenia en sus extructuras solidas y firmes.

El tiempo havia pasado y como en un juego de ajedrez , le havia demostrado quien era de fiar y quien no lo era, siempre havia escuchado el latir de su alma.Habia aprendido a escuchar el silencio, las puertas de la vida se volvian abrir y ella estaba preparada para emprender  de nuevo el vuelo.

 

Gemma Forés.

Drets reservats de l'autor.