miércoles, 10 de junio de 2015
Colors amb el temps
Entre les boscos de pins i alzines, la carretera lluun entre oliveres que entre les clapes de verdor i ombra, deixen veure les roques grises.Les alzines una coloració d’oliv a, d’una verdor seca com un un iforme de color caqui, la clapa llarga i estreta del sol posa un moviment damunt la copa multicolor dels arbres. A l’altra banda del camí, el bosc alt, totalment a l’ombra. Una successió monocroma de verdor, el aire calent i els núvols grisos, blancs enfosqueixen la copa dels arbres, arena bruta , les canyes verdes, grises ,blaves,Hi han tantes coses que li tornen els records que no pot pasar pel carrero de caminet estret que condueix a la platja , se sentía sola però no ho sabia. Si mai pensava en aquella soledat, la sentía com una cosa llunyana, que no li pasava ben bé a ella, sempre havia dit que només creía en les relacions on es pot establir una conversa. De la nit al dia es va trovar sobrevolant les converses. La infelicitat es el contrari de la felicitat. Aventura és la única paraula que em ve al cap mentre vivim tot això. Les paraules són en efecte tant importants quan estaba a punt de marxar li han preguntat ja marxes? amb un sommrriure tant inmens que li ha semblat que tota la línea de la costa quedaba il.luminada i sentía l’aigua salada trencar em l’onada a la platja , aquella olor que sempre recordava a mar a, desigs aquella amistad de temps que no havia desaparegut , aquelles paraules escrites i que no havien perdut el seu significat seguien bategant amb un paper més enllà del temps més enllà dels mateixos. Caminant per la platja sentint el bruzit i la nit no té un final i el dia no té una nit
Entre los bosques de pinos y alcinas, la carretera lejos entre olivos que entre las capas de verdes y sombras dejan ver las rocas grises , las alcinas una coloración de aceituna de un verdor como de uniforme de color caqui,Y la capa larga y estrecha del sol se pone en movimiento delante de la copa multicolor de los arboles En el otro lado del camino el bosque alto totalmente a la sombra. Una sucesión monocromatica de verdes , grises, azules, Hay tantas cosas que le traen los recuerdos que no puede pasar por el callejon del caminito estrecho que le conduce a la playa, se sentia sola pero no lo sabia. si alguna vez pensaba en esa soledad, la sentia como una cosa lejana que no le pasaba a ella.Siempre habia dicho que solo creia en las relaciones donde uno puede establecer una conversación, de la noche al dia se encontro sobrevolando las conversaciones. L a felicidad es lo contrario a la infelicidad.Aventura es la unica palabra que le viene a la cabeza mientras viven todo esto.Las palabras son en efecto importantes, cuando se iba a marchar y le han preguntado ya marchas con una sonrrisa tan inmensa que le parecio que toda la linea de la costa se habia iluminado y escuchaba el agua salada romper con las olas en la playa, aquel olor a sal que siempre le recordaba el mar un deseo, aquella amistad de tiempo que no habia desaparecido, aquellas palabras escritas que no habian perdido su significado, seguian latiendo en un papel mas alla del tiempo , mas alla de ellos mismos.Caminando por la playa sintiendo el ruido.La noche no tiene un final y el dia no tiene una noche.
lunes, 8 de junio de 2015
Ulls de sal.
Tornava a tenir ganes de abraçar-lo i de dir-li t’estimo. Acabava d’entrar en un món complex.L’univers perdut de quan t’estimo sempre vol dir un altra cosa. L’amor , la clau estaba a trovar la distancia exacta que havia d’existir entre dues persones. Havia creat un món nou i no volia sentir-se sola en aquest plaer. Un regne que construïen entre dos un regne tant gran que hi cabia tot, tant petit que només hi cabrien ells dos, se’l va mirar en silènci, li acabava de fer un peto als llavis, això era el que ella volia .aquest deixar-se portar de nou sense pensar aquest sentit de saber que ell havia pensat sol en ella. He de dibuixar ella li va dir necesito sentir que puc crear , que sóc útil que de veritat no he de dir adeu , que demà tu hi seràs . I en aquell moment va pensar en una platja buida, el mar , la platja de sorra blanca i caminar despullats units en les mans sol això. Aquesta sensació de libertad dintre un estimar , ella volia que ell l’estimes així Sempre havia tingut la sensació de dir adeu, aquesta paraula no la volia usar mai perquè l’havia patit molt. Per això inventava paraules que volia deixar-les enlairades per després poguer pentinar el somni de dir fins ara, fins aviat, fins sempre no marxis. Inevitablement sempre hi havia un adeu a la seva vida. no volia que els dies siguesen una continuitat de costums i de fets ella necesitaba viure , sentir la pasió dia a dia i el trobava a faltar. Quan ella pintava és sentía viva i els colors la feien respirar un aire lleuguer, volia sentir la seva veu , esperaba una trucada d’ell i que li digues jugem?. Ell sí que en sabia d’això de l’art d’enamorar.però el seu silènci deia més que les seves paraules. Cada cop que s’havien vist molt poc i esporadicament en un temps en el que ell havia volat en el seu món , allunyant-se , però sentint-la fins que aquesta sensació a ell li havia desaparegut l’havia deixat adormida sense voler despertart-la. Mentre ella sentía buidor. I sentía ofec quan pensava que mai podría parlar d’això amb ell. Cada dia al obrir la finestra la visitava un ocell , ella volia volar com l’ocell però volia sentir-se d’ell i ser més seva que ningú i besar els seus llavis blaus .Va fer un passeig i es va estirar a la sorra de la platja, just allà on trenquen les onades. En aquell matí ella pintava . i pensava la dona inventa l’amor per donar-se dret a satisfer la seva gana d’amor.l’amor intensifica el plaer de manera desmesurada .
Vuelve a tener ganas de abrazarlo y de decirle te qiuiero.Termina de entrar en un mundo complejo , en un universo perdido de cuando te quiero siempre quiere decir otra cosa.El amor , la llave estaba en encontrar la distancia exacta que había de existir entre dos personas.Habia creado un mundo nuevo y no quería sentirse sola en este placer.Un reino que construirían entre dos un reino tant grande dode cabia todo, tant pequeño que solo cabrian ellos dos. Se lo miro en siléncio. El terminaba de besarla en los labios, esto es lo que ella quería, este dejarse llevar de nuevo sin pensar , aquel sentido de saber que el había pensado solo en ella.He de dibujar ell le dijo, necesito sentir que puedo crear, que soy útil m, que de verdad no he de decir adiós, y en aquel momento pensó en una playa vacia, el mar, la playa de arena blanca y andar desnudos unidos de las manos solo eso.Esta sensación de libertad dentro de un amar, ella quería que el la amara asi.Siempre había tenido la sensación de decir adiós, esta palabra, no la quería usar nunca. Porque la había padecido mucho.Por eso inventava palabras las dejaba volar, para luego peinar el sueño de deir , hasta ahora, hasta pronto, hasta siempre no marches. Inevitablemente siempre había un adiós en su vida.No quería que los días fueran una continuidad de costumbres y de hechos , ella necesitaba vivir, sentir la pasión dia a dia, lop echaba de menos y cuando pintaba se sentía viva y los colores la hacían respirar un aire ligero.Queria sentir su voz, esperaba una llamada de el que le dijera jugamos? El sí que sabia de esto del arte de enamorar, pero su siléncio decía ma´s que sus palabras.Cada vez que se habían visto muy poco y esporádicamente, en un tiempo en que el había volado en su mundo , alejándose pero sintiéndola hasta que esta sensación en el había desaparecido, la había dejado dormida sin querer despertarla. Mientras ella sentía vacio Cada dia al abrir la ventana la visitaba un pájaro, ella quería volar como los pajaros , pero quería sentirse de el i ser mas suya que nadie y besar sus labios azules. Hizo un paseo y se estro en la arena de la playa, justo allí donde rompen las olas. En aquella mañana ella pintaba y pensaba la mujer inventa el amor para darse el derecho a satisfacer sus ganas de amar. El amor intensifica el placer de manera desmesurada.
jueves, 4 de junio de 2015
Soroll de blues
Vaig baixar pel marge a poc a poc i em vaig ficar al riu.L’aigua era freda i el llot em relliscava entre els dits del peu.Vaig caminar fins que l’aigua m’arribava a la cintura.LLavors vaig notar el corrent a sota, impacient. Era tant fort i encara no havia començat a nedar.Vaig estirar un braç i em vaig aguantar-me fent força contra la corrent. Em vaig impulsar tant lluny com vaig poguer.A la superficie l’aigua no era tant freda ni el corrent tant fort. Vaig nadar sense problemas , fen una lleuguera corba. De cop el corrent semblava un gos rabiós de color blanc que s’havia quedat entortolligat amb la Corretja a les meves cames. Tot va durar un deu minuts que van ser eterns. Era a principis de septiembre i l’estiu s’acabava, encara feia calor però l’aire era diferent, era un aire madur, espés, inflat, un flaire dolçsa de crepuscule daurat. I havia una matisada sinfonía de cants i de plomatges. Sempre m’ha agradat tenir sensacions, sumergit en una magma de sensacions i volia volar, volia desenganxae-me d’aquest espès amuntegament humà.L’estiu ens havia visitat, aquell estiu que avança més enllà de les nostres vides amb els seu xiueigs sensual i podiem fruir podía dir que era un estiu en to menor i un lleu oreig s’arrossega per l’emmerdiscada del riu . El mar era lluny..al mig dia la inevitable nuvolada del temps, unes gotes aïllades,pesants, sonores em cauen al damunt com la catifa de records que omplia amb un soroll de blues.
Vaje por el margen poco a poco y me meti en el rio.El agua estaba helada y el lodo me resbalo entre los dedos del pie.Camine hasta que el agua me llego a la cintura, entonces note la corriente debajo impaciente.Era tan fuerte y todabia no havia empezado a nadar, estire los brazos y me aguante haciendo fuerza contra la corriente.Y me impulse tant lejos como pude . En la superfície el agua no estaba tan helada ni la corriente era tan fuerte. Nade sin problemes haciendo una lijera curva.De golpe la corriente parecia un perro rabioso blanco que se hubiera liado con su correa entre mis piernas.Todo duro unos minutos que fueron eternos.Era a principios de Setiembre y el verano se termina. todabia hacia calor, pèro el aire era diferente, era un aire maduro, espeso, inchado un olor dulce de crepusculo Dorado y havia una matizada sinfonia de cantos y de plumajes. de aves Siempre me ha gustado tener sensaciones , sumergido en un magma de sensaciones y queria volar, volar y desengancharme de esta espesa maramunta humana.El verano nos havia visitado, aquel verano que avanzaba mas allà de nuestras vides con su voz bajita y sensual y podia disfrutar, podria decir que era un verano en to menor y un ligero ruido se recorre arrastrandose por el rio.El mar estaba lejos. al medio dia la inevitable nuvolada del tiempo dejo caer unas gotes asilades , pesades sonoras que me mojaron. como la alfombra de recuerdos que me llenaba con un sonido del blues.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)