Amics fa dies no penjo al Blog avui comparteixo un poema dels meu  espero us agradi



Escriu de nou
el traç
de cada bes
als meus llavis
anclant el somni
en ells
tot passa lentament
deixant una claror inmensa
seduït en mi
acaronat en la pell
amb els raig de sol
aquesta nit gronxa
el cor

 


 Escibe de nuevo
el trazo de cada beso
en mis labios
anclando el sueño en ellos
todo pasa lentamente
dejando una claridad inmensa
seducido con migo
acariciado en la piel
con los rayos del sol
esta noche
columpia el corazón.
Gemma Forés
Drets reservats de l'autor

Amics fa dies que volia fer un article d'aopinio i em vaig decidir a fer-lo trenca una mica el registre de tot el que esteu acostumats a  lleguir meu, però desitjo us agradi.

La seducció i l’art de seduir.

 

Seduir, embargar, captivar l’ànim, enganyar amb una facilitat d’artista algú, per obtenir una relació sexual. El dicionari es queda curt per explicar un art que ha fet història en majúscules i que porta de cap a molts. La seducció es relaciona amb l’èxit amorós. El gran seductor sap quin encant ha de desplegar, com, quan i a qui. Són persones especials. Es troben atents allò que a ells els sol agradar. Detecten el que pot funcionar, i el que no, en aquella persona que volen atreure. El seductor és un GALL D’INDI; tan sols desplega la seva meravellosa cua de colors quan detecta algú. Però el que no sap és que, sense saber-ho, elll ha estat seduït previament. Hi ha homes que neixen dotats d’un art que anomenem seducció, normalment aquest individuus, són molt insegurs i necesiten alimentar el seu Ego mitjançant un art ja molt antic, tan antic des de que el món és món seduir al sexe contrari. El  seductor està dotat d’un olfacte instintiu, que el duu a capturar les seves preses amb la seva verborrea, regalant les oïdes de les seves victimes a les quals selecciona de manera exclusiva, sempre les busca elegants, cultes, guapes. El sentit de la bellesa és molt important i en cap moment pot buscar alguna  dona que no sigui dotada per la naturalesa d’aquest complements. Cada dona seduïda és un trofeu de la seva col.lecció que fa augmentar el seu Ego personal acabant aquest per engolir-lo.

La paraula seducció  prové del llatí  “seducere”, fomada pel prefix  separatiu SE i el  verbe DUCERE, que vol dir guiar, així seduir  és guiar per conduir a un separadament del camí que a l'altre li convé. L’origen del verb llatí vol dir “LLEVAR A PARTE”. Les xarxes socials han estat de gran utilitat pel seductor que amb un clic fa una bona selecicó de la seva victima; bàsicament tot  a afalagar a la víctima a mostrar un interés fictici i a eixir “fluir” paraula aquesta que el seductor deixa anar i li agrada molt; quan pot veure que la víctima li reclama més interès, això no li agrada gens i llavors deixa anar la paraula  “fluir” deixa'm fluir. Una característica del seductor és mostrar que no té afecte, que no té cap tipus de debilitat i que el seu cor  està blindat, cada cop una pressa diferent en un viure intens, sen-se cap finalitat més que seduir l’interés. Qui no ha estat en algun moment de la seva vida  victima  d'algun seductor?

Cal diferenciar entre el seductor i el seduït. Mentre el seductor guarda la roba que mai exposa, el seduït mostra tota la seva roba, diferència que fa que mentre el seductor es troba fort i segur davant el seduït, el seduït no perquè ha deixat en el camí part de la seva intimitat al descobert . La situació és completament diferent i  no pas equitativa ni igualitària. El seduït pateix, ha estat una relació intensa, mentre el seductor, no, pel fet que no coneix la passió i l’apassionament perquè busca un amor de curta durada, per recordar quan ell vulgui o bé per passar pàgina, a la fi no sap ni el perquè ni el com. Ser seduït o ser seductor, canvia molt. Aquí sí que podem dir “el orden de los factores sí cambia el producto” i quin producte trobem el desencís, la falta de continuïtat, la desconfiança,  el sentir el seduït una sensació  d'haver estat un autèntic idiota que s’ha deixat  atrapar en una teranyina absurda, però el que no sap el seductor que seguirà seduït ell sense sabe-ho per la seva pressa molts cops i per molt temps.

Bé fa dies el tenia escrit, el penjo  desitjo us agrade
perquè el temps mai és temps.



Que no passi la vida de llarg

Què vols que fem avui?, li vaig preguntar. Aquell matí gaudíem de no fer res, ajaguts al sofà: els diaris del  diumenge, usats i rebregats, ja que havíem buscat les seccions que més ens agradaven i havíem  descartat la resta. Ens sentiem tant bé junts, tan tranquils...  i anàvem trencant el silenci a mesura que  comentàvem les histories que llegíem: rèiem i les compartiem. Estava ben a gust  amb la seva companyia i em semblava que ell, amb la meva, també. Havíem obert les cortines per permetre que la llum del sol entrés, i la finestra del menjador era oberta de bat a bat, de manera que deixaven passar l’aire  fresc i el so del silenci dominical. I feia olor de cafè acabat de fer. De fet, compartíem un got els dos,  a poquet a poquet, mentre xerràvem. El cafè era al mabre de la cuina encara ben calent. Vaig intentar refelxionar sobre els seus somnis, com li agradaria, què volia de veritat i llavors es va adonar que aquellls moments eren únics. El sol de cap al tard s’entossudia a quedar-se i esgarrinxava el cel, a colors. Volia que sabés que estimar volia dir fondre’s, glatir, tremolar i donar-li amb tendresa allò que ella li havia demanat i omplir pel xiuxiueig les orelles de paraules que li ressonaven   per tot el cos. Els ulls color mel,  com guspires  de carbonet ences, li produïen un desigs sota les petites ulleres i quan s’ apropava amb tendresa en les seves mans  el besava. Volia que li regalimessen les paraules i el desig d’home pel cor i recsabalar-lo d’aquell tumult de dubtes i d’incerteses i empastifar-se l’ànima amb els olors de la pell d’ella abans que la vida no li passés de nou de llarg i saber esperar en silenci. Els sentiments a cops molt  diluïts eren escrits en els ulls i una observació silenciosa li feia guardar les preguntes per ella mateix. Però l’urpa del passat li engrapava l’ànima i el feia sentir atrapat per tot allò que  de sobte li tornava a la ment i ella només el volia bressolar i que no se li enfonsés el pensament en un clot de desànim. Però com ho podia fer? Si ho sabés. La llum del cel i del carrer encara banyava el menjador i s’enfonsava cap a la cuina. Es van mirar. Les ganes de saber-se i les ganes de callar es feien la traveta. Un dia més havien compartit les hores mudes i quietes sense adonar-se que els unia molt més  que l’aire xafagós d’aquell capvespre

Que no pase la vida de largo

Que quieres que hagamos hoy? , le pregunte. Aquella mañana disfrutabamos de no hacer nada, Tirados en el sofà: los periodicos del Domingo, usados  ya que habiamos buscado las secciones que mas nos gustaban y habiamos descartado las demas. Nos sentiamos tan bien juntos, tan tranquilos... y ibamos rompiendo el silencio a medida que comentabamos las historias que leiamos: Reiamos y las corpatiamos.Estaba bien a gusto en su companyia y  me parecia que el tambien con la mia , tambien,Habiamos abierto las cortines para permitir que la luz del sol entrara, y la ventana del comedor estaba abierta de un lado a otro , de manera que dejaba pasar el aire fresco y el sol del silencio del Domingo, y hacia olor de cafè recien hecho, de hecho compartiamos un baso juntos a sorbitos mientras hablabamos, el cafè estaba en el marmol de la cocina todabia bien caliente. Intente reflexionar sobre sus sueños, como le gustaria, que queria de verdad i entonces se dio cuenta que aquellos minutos eran únicos,El sol del atardecer se negaba con tozudez a irse i degarraba el sol a colores.Queria que el supiera que querer era fundirse,, temblar i darle a ella la ternura que le havia pedido y llenar de cuchuicheos los oidos de palabras que le resonaban por todo el cuerpo. Sus ojos color de miel, como chispas de carboncitos encendidos le producian un deseo por debajo de las pequeñas gafas y cuando se acercaba con ternura, con sus manos lo besaba. Queria que le empaparan las palabras de deseo de un hombre por su corazón y rescatarlo de aquel tumulto de dudas y de incertezas y pringarlo con su alma de los olores del cuerpo de la piel de ella. Antes que la vida no le pasara de largo y saber esperar en silencio.Los sentimientos  a veces muy diluidos estaban escritos en sus ojos y una observación silenciosa le hacia guardar las preguntes para ella misma. Pero las garras del pasado a el  le tenian grapada el alma y le hacian sentir atrapado en todo aquello que de repente le regresaba  a la mente. Y ella solo queria acunarlo y que no  se le hundiera el pensamiento en un hoyo de desanimo .Pero como lo podia hacer? si lo supiera. La luz del cielo de la calle todabia bañaba el comedor y se  hundia hacia la cocina.Se miraron . El deso de tenerse y el del silencio se hacia la contra. Un dia mas habian compartido las hores mudes y quietes sin darse cuenta que les unia mucho mas que el aire caluroso de un atardecer.