Darrera el temps

De tornada a casa no va badar la boca. Intentava  aclarar el garbuix d’emocions que li corrien per dins, com els afluents dels rius que es troben, es separen i es tornen a trovar. Ojala  hi fos de nou amb el seu gat,embolicada a la flassada però ja no hi era .Ella hagués volgut abraçar-lo de fet ho havia fet moltes nits assaborirn-ne el seu caliu, recordava la seva lleugeresa i el feble batec d’un cor petit.Pot ser ell ho sabia i havia vingut a socorrer una de les seves vides . Bé la única té però  si escrivia li quedavem moltes altres de vides

. I seguía buscan el carrer del petons perduts i mentre al seu amor . Ella volia  un encanteri un ruixat amb pols d’estrelles un aura de felicitat eterna. mentre el cel ,adquiria diverses tonalitats , niquelat i el sol  indefinit, començava a treure el nas , rere el vel gris del cel.. I ella es va adonar que havia preservat els records compartits , mai els havia ventilat com una flassada, mai havia dit res que no fossin amables paraules Però  el que va ocurrir la va obligar a passar página ,en un estiu caloroso on la pluja és farta de restrejar la vida .El  silenci era com una pomada  que escampem damunt d’una cremada. Només sentim les nostres respiracions. Deixant que el temps passi mansament.A poc a poc ha nat caient el dia.  Si neixem abans de  néixer, no morim despés de morir.

Detrás del tiempo

De vuelta a casa no abrió la boca. Intentao aclrara  el cumulo de emociones que le corrian por dentro, como los afluentes de los ríos que se encuentran, se separan y se vuelven a encontrar. Ojala! estuviera de nuevo su gato envuelto en la colcha, pero ya no estaba. Ella hubiera querido abrazarlo, de hecho lo había hecho muchas noches saboreando su calor, recordaba su agilidad i el débil latido de un corzón pequeño. Puede ser que el  hubiera venido a socorrela  en una de sus vidas. Bien la única que tiene, pero si escribia le quedaban  muchas otras vida.

Y seguía buscando , el callejón de los besos perdidos i mientras a su amor.Ella quería un sortilegio una lluvia con polvo de estrellas, un aura de felicidad eterna. Mientras el cielo adquiria diversas tonalidades, niquelado y l sol indefinido empezaba a asomar  la mariz detrás del velo gris delcielo. Y ella se dio cuenta que había preservado los recuerdos compartidos, nunca los había ventilado como una colcha, nunca había dicho nada que no fueran amables palabras hacia el.Pero lo que ocurrio la obligo a pasar pagina, en un verano caluroso donde la lluvia estaba harta de restrear la vida. El silencio es como una pomada que onemos encima de la piel  cuando esta quemada. Solo escuchamos nuestra respiración,  dejando que el tiempo pase mansamente. Poco a poc ha ido cayendo el dia una ide la mantenía despierta. Si nacemos antes de nacer no morimremos después de morir.

llum estiuenca

A la platja, un tren turístic s’entossudia a lluir quilòmetres de carrers embolicats amb reclams comercials i jo gaudia d’un privilegiat entorn natural. Pel que feia a l’edificació  , cap valor estètic o monumental. Blocs d’apartaments amb grans balconades, rivalitzaven per un espai amb vistes marineres.

Infinites extensión s d’arena  que contrastava amb les nitides platges i cales Menorquines d’un vell radiant. Va seure en un banc i  es va treure les sandàlies, necessitava xafar l’sorra, Compartir espai i sensació física

El temps com canvia les coses , va reflexionar amb un grapat de sorra a les mans i té els records dels estius..

Tot i que les campanes l’havien despertat d’hora , havia mandrejat bona estona entre els llençols deixant-se acaronar per una claror mediterrània que inundava el seu cor i l’habitació i sentía la gresca dels ocells,; cortina de peixos amb mascara de submarinisme. Aigua calenta a cops molt gelada i feia olor de mar. Però el relotge va marca la una , ell va pensar el temps no fa vacances.havia de marxar.

Havia decidit pintar amb colors purs i traços curts  de manera que les imatgies resultants s’hi barreigesent  en la retina del espectador, amb un resultat lluminos, així, mentre esperaba els amics tractava d’atraparl’atmosfera del carrer amb les seves pintures. La llum  del  vespre  era perfecta,  madura i ataronjada, estiuenca .

Matinar en vacances es dur, de fet matinar sempre és dur. Les barques cruixien. Trencaven l’aigua i la claor de la llum es perdia a l’horitzó. Tenia que enfundar-se el vestit de neopré, la respiració començava a acelerar-se. La mar estaba valenta i el llagut comvatia les ones amb la ferma dirección, Si patiu compressió , hem de compensar , va precisar l’instructor. Ascendiu un poc, pressioneu el nas amb els  dits fent pica i amb la boca tancada bufeu suaument per dirigir-hi  l’aire. I quan us passe el dolor seguiu baixant.

 Blau i  borbolleig infinit. Inhalació- eshalació . Creuaven la frontera d’un nou món ingravidesa.pam a pam guanyant metres al fons, la temperatura  de l’aigua va disminuir travesaven un ermoclima.Aquella experiencia li va agradar fins al punt de decidir  començar de nou a fer  immersion 

 El millor momento del dia la nit, la nit convida a l’aixopluc en aquest estiu de pluja . corre vine amb mi  et vaig besar  com si el temps  fos infinit  , perquè no podia quedar-se amb el dubte , era algo que no es podría permetre mai en la vida. Era una historia llarga mai havia tingut  final pot ser perquè els protagonistas eren identics i no li volien posar-hi fi. Ja vindria el fred polar els hiverns   gelats  on els afectes també quedaven congelats. Llastima va pensar no trobar un botigueta on poguer curar el cor  que seguia batengant però  que  ell sabia  l’havia  entregat  feia temps quan li va dir t’estimo . t’estimo molt

Ho veus amor.

Ho veus amor meu, ho veus com  per por començo a organizar l’esperança.?

A ella li hagués agradat    ser una vegada de Castellsl ,dalt de la  muntanya i pujar a la torre més alta i mirar com des de  molt lluny, arribavem  a tota brida princeps, blaus ( o de qualsevol altre color) carregats de patrimoni i de totesterona . De vegades busquem,  aquelles històries que som capaços d ‘inventar.

Es troben  casualment a la sortida del teatre, han passat vint anys, però s’adonen que la vida és un petit mocador de cuatre puntes i que a cops, aquestes puntes acaben per unirse recorden el adeu. Un adeu intempestiu, com tots els adeus ,que fereix a una de les parts  i ell pensa que els sentiments es poden cauterizar , de fet és el que ell ha fet durant molt de temps però mai  fer desapareixer. En aquest momento recorda la frase de  l’escriptor Gabriel Garcia Marquez.” El peor error del ser humano es querer quitarse de la cabeza, aquello que tiene en el corazón”.La conversa reaciva els records, matenen una cordialitat afectuosa .I ell li recorda el color del  les maletes, amb la promesa de tornar-se a veure, cosa que van incumplir. Per suposat ell va pensar en contradir a la evidència i fer cas el que li deia el cor .Estaven fets l’un per l’altre tenien tantes coincidències a la seva vida tantes….. Però en aquell moment va optar per una distancia drástica , com  sí  s’hagués acollit  a un programa de protecció de testimonis i hagués canviat de vida, de nóm ,de ciutat.   Queda trist pequè amb aquesta complicitat  cadasquu  sgueix el seu camí

Li han recomanat tantes vegades que busque les respostes dintre seu, que un dia organitza una expedicio  I sap que no li convé  precipaitar-se ; però  el que desitja  és tot el contrari d’ allò que fa.Desitja fer-li l’amor lentament asaborir el seu cos a glopades  petites   no deixar-la marxa,. Però això implica  un canvi , un canvi , que ell té por a fer , una por que el té bloquejat ,paralitzat, sense cap opció  , dintre aquesta illa,  del  seu jo . Com una una bicicleta estàtica , que no es mou sí no hi ha algú que hi pogue i pedalegar-la

La vida es  venjava de mi i al  venjança  consistía tant sols en el fet de tornar, tornar a sentir per ella  allò que mai havia deixat de sentir.

Lo ves amor.

¿Lo ves amor mio lo ves como por miedo empiezo a organizar la esperanza?

A ella le hubiera gustado ser por una vez castillo, arriba de las montañas y subir a la torre más alta i mirar como desde muy lejos, llegaban a toda prisa , príncipes azules( o de cualquier otro color) cargados de patrimonio y de tetosterona. A veces buscamos aquellas historias que somos capaces de inventar.

Se encuentran casualmente a la salida del teatro  pero se dan cuenta que la vida és un pañuelo de cuatro puntas y a veces estas cuatro puntas se terminan por unirse, recuerdan el adiós, un adiós intempestuoso como todos aqueloos  adiós que hieren a una de las partes. Y el piensa que los sentimientos se pueden cauterizar, de hecho és lo que el ha hecho durante mucho tiempo, pero nunca pueden desaparcer.En ese momento recuerda la frase del escritor  Gabriel Garcia Marquez. “El peor error del ser humano es querer quitarse de la ca eza aquello que tiene en el corazón.La conversación reactiva los recuerdos, mantienen una cordialidad afectuosa.  Y el recuerda el color de las maletas con la promesa de volver a verse , cosa que incumplieron. Por supuesto que el pensó en contradecir la evidencia y hacer caso de lo que le decía el corazón. Estaban hechos el uno  para el otro tenían tantas coincidencias en sus vidad tantas……… Pero en aquel momento opto por una distancia drástica, como si se hubiera acojido a un programa de protección de testigos, donde hubiese tenido que cambiar de  vida, de ciudad, de mundo. Queda triste porue con esta complicidad cada uno ha seguido su camino.

Le han  recomendado  tantas veces que busque las respuestas dentro del mismo, que un dia organiza una expedición y sabe que no le conviene precipitarse, pero lo que desea és todo lo contrario de lo que hace.Desea hacerle el amor lentamente saborera su cuerpo a sorbitos pequeños y no dejarla irse.Pero esto implica un cambio que el tiene miedo hacer un miedo que lo tiene bloqueado, paralizado sin ninguna opción dentro de esta isla que és el mismo.Como una bicicleta estatica que no se mueve si  no hay nadie que pedalee.

La vida se venjaba demiy la venganza consistía tan solo en volver a sentir, volver a sentir por ella, aquello que nunca había dejado de sentir.