Podia sentir l'aire petant-li a la cara. Tornava a casa amb calma, tenia temps com tots els dies per dinar sense presses. No li agradava l'anar i venir de la gent i els carrers plens de llums que prenien un aspecte de consumisme exagerat, ara que arribaven aquestes festes, i dibuixava un món al seu gust i amb la seva manera d'entendre la vida. Dedicaria la tarda a endreçar els records amb cura perquè no s'arruguessin i així deixar-los gravats a la memòria. Llavors ella, de cop, omple l'espai i la seva imatge el fa somriure. Sap que la pell té un secret que amb el temps no ha pogut esbrinar, una màgia que si li resisteix als seus empírics pensaments. Ell sap que un cop es trobessin junts, res no podria impedir la fusió dels seus cossos i sap que potser puguen veure el sol de tant en tant. El seu estat d'ànim irremeiablement l'ha portat a escoltar música, abstreta en els pensaments. Fa fred al carrer, fa vent i els núvols que passen permeten que es filtre per el balcó a cops la mica de llum que deixa anar la lluna. Ell pensa en el cos estimat d'ella, en sentir la seva pell en dormir, amb la seva escalfor, i deixar el cos tatuat arribant com la marea nocturna. Sigui com sigui, el temps porta les andanes de l'estació plenes d'una estranya malenconia.

Podia escuchar el aire  chocando en su cara. Volvia a casa con calma, tenia tiempo como todos los dies para comer sin prisas.No le gustava el ir i venir de la gente y las calles llenas de luces que tomaban un aspecto de consumismo exagerado , ahora que llegaban estas fiestas i dibujaba un mundo a su gusto y con su manera de entender la vida.Dedicaria la tarde a ordenar los recuerdos con cuidado para que no se arrugaran y dejarlos grabados en su memòria.Entonces ella de golpe llena el espacio y su imagen le hace sonrrerir.Sabe que la piel tiene secretos que con el tiempo no ha podido descubrir, una màgia que se le resiste a sus empiricos pensamientos.El sabe que una vez se encuentren juntos , nada podra impedir la fusión de sus cuerpos y sabe que puede ser que puedan ver el sol de tanto en tanto.Su estado de animo irremediablemente le ha llevado a escuchar musica abstrayendose en sus pensamientos.Hace frio en la calle, el viento y las nubes que pasan  permiten que se filtre por el balcon a veces la poca luz que deja ir la luna.El piensa en el cuerpo de ella, en sentir su piel en dormir con el calor suyo y dejar el cuerpo tatuado llegando con la marea nocturna. Sea como sea, el tiempo lleva las parades de la estación llenas de una estraña melancolia.

Gemma Forés

Drets reservat de l'autor.

Una boira espesa vigila el carrer i transita com un fantasma que no descansa, com els pensaments que dintre un laberint circulen buscant la sortida. El so de l'aigua la desperta de nou, a fora cau un aigua forta que trenca en els finestrons i poc a poc va deixant una música sonora, aliada amb la desgana de deixar l'escalfor dels llençols. Poc a poc va sortint del llit, asseguda a la vora i recorda en un punt el cos del seu amant, aquella sensació de deixar-se abandonar a ell després d'una passió nocturna sense hores, sense rellotge. El cigarret compartit en desigs de tornar a tenir més, com una xocolata dolça a la que un no vol mai renunciar. El rellotge de la catedral del seu poble fa sonar les campanes. Va comptar i eren les vuit d'el matí, però era diumenge i no volia llevar-se, així que va decidir tornar a l'escalfor dels llençols i deixar que el record i les imatges de feia uns dies tornessin a embolcallar el seu cos com sí encara fos amb ell. A fora feia fred, les campanes de la catedral escampen les seves notes i escampen els coloms i s'omple la ciutat com el seu cor de batec d'ales. El record de nou passeja, i l'ha somniat amb el plaer de les coses quotidianes, el sabor d'el cafè i de l'aire que va acaronar el cos, i l'escalfor de la seva pell, aquelles abraçades tendres on hi quedava dintre, diluïda en afecte. El cos que li toca on té oxidat el cor, conservant l'arena de tots els temps i desfent-se del temor i l'instint de supervivència. Veu tot allò d'important que té la vida, a poc a poc.pensa que viure és estimar i deixar enrere la soledat, i encara que res no és etern, vol no ofegar-se a la platja d'els afectes.

 

 

Una niebla espesa vigila la calle y transita como un fantasma que no descansa, con los pensamientos que dentro un laberinto circulan buscando la salida. El sonido del agua la despierta de nuevo , fuera cae un agua fuerte que rompe en las ventanes y poco a poco va dejando  una música sonora , aliada con la desgana de dejar el calor de las sabanes. poc a poco va saliendo de la cama, sentada en el borde y recuerda en un punto el cuerpo de su amante, aquella sensación de dejarse abandonar en el despues de una pasión nocturna sin hores, sin relog. El cigarro compartido con el deso de volver a tenir mas, como un chocolate dulce al que uno no quiere renunciar.El reloj de la catedral de su pueblo hace sonar las campanes. Conto y eran las ocho de la mañana, però era Domingo y no queria levantarse, asi que decidio volver al calor de las sabanes y dejar que el recuerdo y las imagenes de hacia unos dies volvieran a abrigar su cuerpo a cubrirlo como si aun estubiera con el .Fuera hacia fria las campanes de la catedral esparcen sus notes i se llenan de palomes como su corazon de vuelos de ales. El recuerdo de nuevo pasea y la hace sonar con el placer de las coses cotidianas, el sabor del cafè y del aire que acaricia el cuerpo  y el calor de su piel. aquellos abrazos tiernos en donde se quedava a vivir en ellos diluïda en afectos.El cuerpo que le toca donde tiene oxidado el corazón, conservando la arena de todos los tiempos y desaciendose del temor y el instinto de supervivència.Ve todo aquello que es importante que tiene la vida  poco a poco piensa que vivir es querer , amar y dejar en el pasado la soledad y aunque sabe que nada es eterno, quiere no ahogarse en la playa de los afectos.

 

Gemma Forés

Drets reservats de l'autor.

El groc de les fulles dels anys va fen pas als dies i la repertició  d'aquests d'un darrere d'altre i el que jo desitjo és un canvi apreciable., Però aprenem a viure  xops d'els nostres desenganys amb aquesta humitat que deixa la pell, però amb la seguretat que neix d'en dintre  que l'amor ens enlluernarà de nou amb la brillantor d'el  desigs, d'el color, i de l'aire fresc

.

A cops em ve a visitar l'enyoraça la noto perquè  esdebe en cada bri  de pell  amb  el record d'aquelles paraules que hagués volgut escoltar i en sentir el seu so em produeix un efecte tremolos com la de les fulles de les palmeres que els hi dona l'aire, el tebi sol dolçs es cola entre les fulles d'els arbres i la sensació de sentir una abraçada com la teva ho acarona tot  es impossible no caure davant la provocació d'els sentits i tot allò que va marxat  però que ha quedat en mi´

El amarillo de las hojas

Gemma Forés.

Drets reservats de l'autor 

El amarillo de las hojas

Ede los años va haciendo paso a los dias  y la repetición de estos uno detras del otro  y lo que yo quiero es un cambio apreciable. Pero aprendemos a vivir empapados de nuestros desengaños con esta humedad que deja en la piel, pero con la seguridad que nace de dentro que el amor nos deslumbrara  de nuevo con la brillante luz del deso del color y del aire fresco.

A veces me viene a visitar la añoranza la noto porque me llega en cada trocito de piel con el recuerdo de aquellas palabras que hubiera querido escuchar y al escuchar su sonido me produce un efecto de temblor como los de las hojas de las palmeras que les da el aire . el tibio sol dulce se filtra entre las hojas de los arboles y la sensación  de sentir un abrazo como el tuyo lo acaricia todo  es imposible no caer en la provocación de los entidos y todo aquello que  se fue pero que queda en mi.